2.2. El cel·luloide
Per al cinema d’animació. El cel·luloide es un material indispensable, però al Japó no se’n fabricava. Aquest material va començar a distribuir-se amb profusió en Estats Units a finals del 1914 amb els treballs de Earl Hurd, qui a més a més el va patentar.
Com a producte de importació, el cel·luloide era molt car al Japó, i en conseqüència en lloc seu s'emprava una espècie de cartolina sobre la que es dibuixaven els personatges, que després es retallaven i fotografiaven (sistema anomenat cut out). Murata era un mestre d'aquesta tècnica i no tènia res a envejar als seus competidors que utilitzaven el cel·luloide. Com a títol més representatiu de l’animació per cut out destaca Tsuki no miya no Ojo sama ( La reina del Castell de la Lluna, 1934).
El primer d'utilitzar al Japó el tan preat cel·luloide va ser Kenzo Masaoka, nascut a una família adinerada d'Osaka. Després d'estudiar dibuix en una escola d'Arts, inicialment entra en el món del cinema com a actor, abandonant poc després a favor de la realització de dibuixos animats. La seva primera pel·lícula va ser Nansensu monogatari Sarugashima (L'absurda història de l'illa de les mones, 1930), sobre un noi criat per una mona. Masaoka va realitzar també la primera pel·lícula d'animació sonora, Chikara to onna no jo no naka (Les dones i la força mouen el món, 1932), on utilitza parcialment el encara car cel·luloide. Masaoka no va escatimar en despeses per augmentar la qualitat de les seves pel·lícules, i així des de Chagama ondo (El ritme de la tetera, 1934) emprarà el cel·luloide per al total de les seves obres.
Mentre que la majoria dels cineastes contemporanis es van dedicar a fer pel·lícules de propaganda bèl·lica per a l'exèrcit nacional, Masaoka va realitzar durant la guerra una obra de gran poesia que farà oblidar les penúries de l'època i que quedarà per a la posteritat del gènere, Kumo to Churippu (La Tulipa i l’Aranya, 1944).
