Bleach

3.3. Alguns títols

3.3.1.Bleach

Basada en el còmic de Kubo Tite de 2002, compta ja amb 29 edicions i actualment continua sent líder de vendes al Japó setmana darrere setmana. El seu èxit va ser de manera tal que tan sols dos anys més tard de la seva publicació ja tenia la seva adaptació televisiva. I com no podia ser d'una altra forma, el resultat ha aconseguit també triomfar, estant una de les sèries anime més populars i més vistes a l'actualitat.

Sinopsi

Ichigo és el protagonista de Bleach. És un adolescent japonès de 15 anys amb una particularitat, des de petit és capaç de veure els esperits, comunicar-se amb ells i fins i tot, tocar-los.

Ichigo vivia com qualsevol altre nen del seu poble natal, Karakura. Però gràcies a la seva habilitat de veure esperits, coneixerà Kuchiki Rukia, l'esperit d'una misteriosa noia. Aquesta trobada canviarà la seva vida per sempre, perquè durant una lluita en la qual Rukia queda greument ferida, aquesta decideix de transferir els seus poders com "Déu de la mort" a Ichigo. Així, Ichigo es convertirà en un altre Shinigami (Déu de la mort).

Com Shinigamis, els protagonistes tindran la feina de guiar fins l'anomenada "Societat d'ànimes" als esperits que no volen abandonar la terra però que resulten inofensius. Això s'aconsegueix amb un ritual: atacant els Hollows (esperits malignes) amb una espasa segadora d'ànimes i després enterrant i purificant a aquests esperits. Amb aquesta tasca aconseguiran l'equilibri entre el món humà i el de les ànimes.

Bleach mostra principalment dos tipus de personatges. D'un costat estan els humans que no poden veure o sentir esperits, encara que excepcionalment, com en el cas d’ Ichigo, alguns poden veure’ls i altes, els esperits malignes, els clàssics dolents que s’han de derrotar per poder arribar ha finalitzar l’objectiu.

Personatges principals

Ichigo Kurosaki: És el protagonista de sèrie, és un estudiant de 15 anys amb l'habilitat de poder veure i tocar els esperits. Ell des de ben petit ha tingut problemes amb altre gent pel seu color de cabell que es un color taronja destenyit. Una nit l’ Ichigo es troba amb la Rukia Kuchiki, una noia shinigami que es veu obligada a donar-li els seus poders, fent així a l’ Ichigo un shinigami substitut.

Isshin Kurosaki: És el pare de l’ Ichigo i té una personalitat molt activa i extravertida. Sovint està fent bajanades per tal de cridar l'atenció dels seus fills. Es sol barallar amb l’ Ichigo. Encara que no ho sembli, en el episodi 109 descobrim que es un shinigami sense poders.

Masaki Kurosaki: És la mare, que va ser assassinada per un hollow quan l’ Ichigo tenia només 9 anys, és per això que l’ Ichigo lluita contra el hollows i accepte la feina de shinigami. No vol que ningú torni a passar pel mateix.

Karin Kurosaki: És la filla petita de Isshin i Masaki, té 9 anys. D'esperit molt esportiu i competidor, igual que l’ Ichigo pot veure els esperits però no tant bé.

Yuzu Kurosaki: L'altre germana petita de l'Ichigo, és l'encarregada de fer les feina de casa, és molt tranquil·la i alegre. No pot veure esperits.

3.2. Gèneres d’anime

3.2. Gèneres d’anime

En l’anime podem trobar diversos gèneres com els que es troben en tots el mitjans audiovisuals. L’acció, l’aventura, la comèdia, la ciència ficció, el drama, les histories infantils, la fantasia, el romanticisme, el terror…

Encara que no podem encasellar els títols amb una única temàtica ja que bé poden incloure dos o més gèneres dels citats anteriorment.

Però l’animació japonesa encara es pot classificar d’una manera més específica:

3.2.1. Segons l’audiència a la que van dirigits

KODOMO: En japonès significa literalment nen. Aquest gènere està enfocat al públic infantil. Alguns exemples són Doraemon, Ninja Hatori o Hamtaro.

CHIBI: En japonès significa literalment petit. Es destaca per estar destinat a una audiència menor de deu anys. Vindria a ser el mateix que el kodomo.

SHONEN: Es podria traduir con noi o xicot. Està enfocat als nois. Quan parlem d’aquest gènere estem parlant de títols com Dragon Ball, Saint Seiya, Naruto, Yu Yu Hakusho o One Piece.

SHOJO: Es tradueix com noia i està enfocat principalment a les noies. Algunes de les series més representatives d’aquest gènere són Sailor Moon, Card Captor Sakura, Candy Candy o Fruits Basket.

SEINEN: Significa literalment home jove. El seu objectiu d’audiència són els adolescents els homes joves i els homes adults. Com a exemples tenim Cawboy Bebop, Samurai Champloo o Owtlaw Star.

JOSEI: Del japonès dona, es centra principalment en el públic femení adolescent, jove i adult. Com a exemple tenim Paradise Kiss de Clamp.

3.2.2. Segons la temàtica i l’estil que segueixen

MAHO SHOJO: Tracta de una noia bruixa o amb poders màgics. Esta dirigit principalment a nenes. Com a exemples tenim Escola de Bruixes o Corrector Yui.

CHIBI: En japonès significa literalment petit. Es destaca per estar destinat a una audiència menor de deu anys.

MECHA: És el gènere amb el que es va produir l’expansió de l’animació japonesa. El seus protagonistes tendeixen a ser robots gegants. Segons el seu argument aniran destinats a un públic o a un altre. Els exemples que trobem són Mazinger Z, Evangelion, Robotech, Rahephon i la clàssica Astro Boy (Jet Marte).

SENTAI: Tracta el tema dels superherois. Com a exemple tenim Cyborg 009.

SHONEN-AI: Tracta el romanç homosexual entre dos nois i/o homes. No tenen contingut sexual èxplicit. Loveless es un bon exemple, Sukisyo també o es i Shaman King.

SHOJO-AI: El romanç lèsbic es el seu tema principal, però aquest gènere tampoc arriba a tenir contingut sexual. Un exemple seria Strawberry Panic!

YAOI: Es un gènere en el qual es reflexa l’amor entre dos nois i/o homes, però a diferencia del Shonen-ai, si que té sexe explícit. Com a exemple Gravitation.

YURI: Reflexa l’amor entre dues noies i/o dones, que també, a diferencia del Shojo-ai sí conté contingut sexual èxplicit. HEN o Venus versus Virus son bons exemples.

HENTAI: Significa literalment pervertit. Es el nom que es dona a la animació japonesa pornogràfica. Tenim com a exemples Bible Black, Love Lessons ,DNA Hunter o Caliente Nagi. A diferencia de la pornografia occidental que manca d’argument, el hentai té un argument molt treballat i cap situació es dóna perquè sí.

FUTANARI: Es pornografia on els seus personatges son hermafrodites, però tret d’això te les mateixes característiques que un hentai. Com a exemple podem trobar Bible Black, on les protagonistes tant poden tenir òrgans sexuals femenins com masculins.

ECCHI: Es la pronunciació de la “H” de hentai. Tracta situacions mig sexuals portades a la comèdia. Golden Boy o Doctora Liam serien exemples d’aquesta temàtica.

DOJINSHI: Son creacions fetes per fans d’una sèrie on podem trobar contingut sexual èxplicit o simplement situacions que mai es donarien a l’anime original.

GORE: Series que involucren molta sang i violència extremes. En España les coneixem com Sang i Fetge. Com a exemple tenim Elfen Lied, Bersek o Gantz.

HAREM: La temàtica es senzilla, un munt de noies i/o dones que van darrere d’un mateix noi o home. Normalment involucren molt la comèdia en les seves trames. Uns exemples serien Love Hina o Negima.

ANIME PROGRESSIU: Són les animacions que trenquen amb els esquemes i tòpics establerts en la animació japonesa. Bons exemples son Neon Genesis Evangelion, FLCL, Paranoia Agent o Serial Experiments Lain. Normalment, per comprendre-les en la seva totalitat necessitem de més d’un visionat.

3.2.3. Segons l’estil de dibuix també tenim una altre classificació

BISHOJO: Significa literalment jove bonica. Com a exemple tenim Chobbits. Aquet estil esta destinat principalment al gènere masculí.

BISHONEN: Es tradueix literalment con a jove bonic. El protagonista tendeix a ser l’ideal de bellesa japonesa. Bastant prim, no massa musculós, amb la barbeta afilada i el cabell estilitzat. En general amb una aparença afeminada o andrògina. Un exemple seria Fushigi Yugi o qualsevol dels títols fets per les Clamp.

KEMONO: Humans amb trets animals. Com a exemple trobem Inuyasha, Dragon Ball o Tokyo Mew Mew.

SUPER DEFORMED: Els personatges es caracteritzen per ser molt petits, com ninots, i exagerar les característiques infantils. Un molt bon exemple seria Dr.Slump.

MOÉ: Es un gènere que es caracteritza per exagerar les característiques tendres dels personatges. Com DNA Angel.

3.1. Formats en que podem trobar l’animació japonesa

3. CARACTERISTIQUES DE L’ANIME

3.1. Formats en que podem trobar l’animació japonesa

3.1.1. Sèrie de Televisió

Són normalment el format més comú, ja que moltes estan basades en un manga publicat a Shonen Jump (una revista setmanal).

Per a les estrenes de cada sèrie al Japó, acostuma a presentar-se un episodi per setmana, en temporades de 13 o 26 capítols per motius de calendari. D'aquí pot variar la seva distribució en altres parts del món.

3.1.2. OVA

Traduint les sigles ens trobem amb "Original Video Animation" (Animació Original en vídeo) o també "Only Video Aviable" (solament Disponible en vídeo).

Són els especials no transmesos per televisió, on la durada d'un episodi pot variar d'uns sols minuts a 45 minuts, de vegades poden ser complements de la història o podem trobar la continuïtat o el final. Se solen crear per donar més tirada a l’animació en qüestió, o un cop finalitzada aquesta, per seguir treien profit a l’èxit que ha despertat.

Però, també ens trobem alguns casos com Lain, serial experiments o FLCL (Furi kuri) on es la versió animada d’un manga curt.

3.1.3. Pel·lícula

Són els llarg metratges produïts per les companyies d’animació.

Poden ser històries originals o basades en algun manga, o gran part de vegades en les sèries de anime que poden presentar històries alternes o un temps lògic establert de la sèrie.

3.1.4. Pack

Son, com bé descriu la paraula per nomenar-los, pack on es recullen tots els capítols d’una producció.

Molts cops, es posen a la venda amb extres que poden incloure documentals de com s’ha realitzat, dibuixos originals, parts inèdites a televisió, fiches tècniques dels personatges i comentaries del autor. O, fins i tot amb alguna figura o carta de la sèrie.

3.1.5. Especials de Televisió

Són episodis creats per moments puntuals on pot continuar la trama del títol, o bé ser totalment independent. Sovint, es donen als canvis d’estació.

3.1.6. ONA

ONA ("Original Net Animation ") (animació creada per Internet).
Dissenyat principalment per a la seva distribució a Internet.

2.6. Arriba a la televisió

2.6. Arriba a la televisió

Les primeres mostres d'animació que es van televisar procedien dels Estats Units, amb gran popularitat entre el públic infantil.

Toei Doga també es va plantejar la possibilitat de crear una entrega per setmana de dibuixos per a la televisió, però, una entrega per setmana suposava un treball massa pesat per ser rentable, per la qual cosa, va abandonar la idea.

Tanmateix, Osamu Tezuka, al capdavant de Mushi Productions; va decidir d'afrontar el repte que això suposava; naixent així la primera sèrie d'animació japonesa, amb lliuraments setmanals de 30 minuts aproximadament. El tema escollit va ser el personatge de manga que el propi Tezuka havia creat per aparèixer setmanalment a la revista "Shonen", el robot Tetsuwan Atom.

També de Tezuka va ser Jungle Taitei (Kimba, el lleó Blanc), el primer anime a color i el primer d’emetre’ls a la península per la televisió espanyola en 1969.

Encara que no va ser fins a principis dels anys setanta quan va començar l'apogeu de les sèries de robots gegants amb Mazinger Z , que l'animació purament japonesa es va donar a conèixer en la resta del món.

Part d'aquestes sèries es van exportar, però algunes d'elles van resultar problemàtiques a països com França o Filipines. També va haver-hi sèries de caràcter educatiu basades en la literatura occidental, algunes d'elles mundialment conegudes com Heidi (Apurusu no shojo Hiji, 1974), El gos de Flandes (Furandudu no inu, 1975) o Marco de los Apeninos a los Andes (Haha wo tazunete sanzenri, 1976). D'aquestes, Heidi va ser dirigida principalment per Isao Takahata, mentre que el disseny de personatges i paisatges dels escenaris va córrer a càrrec d'Hayao Miyazaki. Fins i tot van viatjar a suïssa per cercar paisatges reals que després poguessin utilitzar. La sèrie es va emetre a Itàlia en 1976, i d'allà es va exportar a Espanya, per allò, molts van pensar que es tractava d'una producció italiana i no japonesa.

Els anys vuitanta són als quals molts nomenen " els daurats del anime", degut al sorgiment dels reproductors de vídeo domèstics. Les productores van augmentar en gran nombre les seves llistes de títols produïts, i els compradors també van augmentar la demanda.

Ara com ara, la producció de títols és més variada que mai, abastant els diferents gustos del públic. Les noves series animades incorporen tecnologies digitals molt avançades, com per exemple InuYasha de Rumiko Takahashi (creadora també de Ranma 1/2), i la reedició amb millor qualitat d'àudio i vídeo de sèries antigues com Capitan Tsubasa (Campeones) o Saint Seiya (Caballeros del Zodíaco).

Finalment, des de començaments d'aquesta dècada, pel·lícules animades japoneses han guanyat importants premis com Sen to Chihiro no Kamikakakushi (El viatge de Chijiro) de Hayao Miyazaki que va obtenir un Os d’Or en el festival de Cinema de Berlín i un Oscar en 2003 com millor pel·lícula animada, o Haru no ugoku (El castell Ambulant) d'aquest mateix cineasta, que va estar nominat a millor pel·lícula animada en els premis Oscar de 2006.

2.5. El començament de l’anime

2.5. El començament de l’anime

La història del anime, comença a la segona dècada del segle XX, amb una sèrie de curtmetratges similars als trobats en altres països, influïts, també, per les obres de Disney en gran part.

Però el real començament de l'animació japonesa està novament a càrrec d'Ozamu Tezuka, amb la versió animada d'Astro Boy (Tatsuwan Atom), que va ser vista a les llars japoneses des del primer de gener de 1963 i va acabar la seva emissió el 31 de desembre de 1966.

2.4. Toei Doga

2.4. Toei Doga

A l'agost de 1958 va néixer la més gran productora de cinema d'animació de Japó , Toei. Hiroshi Okawa, president de la productora, es fixa en els seus viatges a l'estranger en el cinema de dibuixos animats nord-americà, i decideix posar els mitjans necessaris per al creixement en qualitat del gènere al Japó fins fer- ho exportable i competitiu. Fins aleshores, els productors de japonesos de cinema d'animació comptaven amb instal·lacions molt pobres i equipaments reduïts, i en conseqüència no era possible realitzar llarg metratges tan notables com els occidentals, ni aconseguir-los tampoc en longitud o volum. Okawa, després d'estudiar la situació del gènere al Japó, decideix de comprar la companyia Nichido Eiga de Sanae Yamamoto, passant aquest i els seus 23 empleats a formar part de Toei, creant així la subdivisió Toei Doga.

Okawa, al so del seu lema favorit, “hem de convertir-nos en la Disney de l'Orient”, va construir uns estudis de tres plantes amb totes les facilitats modernes.

Toei Doga (que en 1998 canvià el seu nom pel de Toei Animation), es va avançar als seus competidors en començar en 1993 la digitalització del procés d'animació, que va substituir els llargs processos tradicionals i que avui en dia és emprada a la quasi totalitat del gènere produït al Japó.

Per això, a Okawa li correspon no solament el mèrit d'haver apostat per l'animació japonesa aconseguint de portar-la fins un nivell que permetés la seva exportació a tothom, sinó també el d'haver produït la seva digitalització, creant amb ambdues decisions les bases per al seu creixement i difusió.

2.3. II Guerra Mundial

2.3. II Guerra Mundial

Durant la II Guerra Mundial, pràcticament l'únic que es va produir van ser pel·lícules de propaganda bèl·lica, on, es realçaven els èxits militars japonesos amb vista als més joves.

Mitsuyo Seo, va realitzar la pel·lícula de dibuixos animats Momotaro no umiwashi (Les águilas marines de Taro Préssec, 1942), de 37 minuts de durada, que, malgrat el seu descarat carácter propagandístic va tenir un gran èxit entre el públic infantil.

Després de la guerra, es van tornar a crear produccions d'àmbit recreatiu per a l'espectador.